Corán

De WikiLingua.net

Corán andalusí del siglo XII
Corán andalusí del segle XII

El Corán és el llibre sagrat de l'Islam , que per als musulmans conté la paraula de Déu (Allāh, الله), revelada a Mahoma (Muhammad, محمد), qui va rebre aquestes revelacions per mitjà de l'àngel Gabriel (Yibrail o Yibril, جبريل).

En una denominació més arcaica, se li coneix amb el nom d'Alcorán , també escrit Quran o Korán (àrab القرآن [al-qurʼān], literalment "la recitación"; el nom complet és Al Qur'ān Al Karīm o El noble Corán).

Durant la vida del profeta Mahoma, les revelacions eren transmeses oralmente o escrites en fulles de palmeres, trossos de cuir o ossos, etc. A la mort del profeta, en 632, els seus seguidors van començar a reunir aquestes revelacions, que durant el Califato d'Utman ibn Affan (عثمان بن عفان) van prendre la forma que avui coneixem, 114 capítols (azoras, سورة), cadascun dividit en versículos (aleyas, آيات).

El Corán pren molts personatges que apareixen en els llibres sagrats del judaísmo i el cristianismo (Torá i Bíblia) i en la literatura devota (per exemple, els llibres apócrifos), amb moltes diferències en detall. Personatges bíblics molt coneguts com Adán, Noé, Abraham, Moisés, Jesús de Natzaret i Juan Bautista apareixen esmentats com profetes islàmics.

Els musulmans diuen del Corán que és la paraula "eterna i increada" de Déu; per això la seva transmissió hauria de realitzar-se sense el menor canvi en la llengua originària, l'àrab clàssic, llengua en conseqüència considerada sagrada a tots els efectes. El Corán ha estat traduït a molts idiomes, principalment pensant en aquells creients les llengües dels quals no són àrabs. Encara així en la liturgia s'utilitza exclusivament l'àrab, ja que la traducció únicament té valor didàctic, com glosa o instrument per a ajudar a entendre el text original. De fet, una traducció del Corán ni tan sols es considera que sigui un Corán.

Taula de continguts

[editar] Història del Corán

[editar] Origen i desenvolupament

Aquest tema ha generat molta controversia perquè els especialistes islàmics parteixen de la presumpció que el Corán és un text incorrupto i diví, mentre que els especialistes laics ho veuen com un text humà semblant a qualsevol un altre. Tals divergencias fan que sigui necessari conèixer ambdues versions de la història. El Corán repta als lectors al fet que trobin alguna contradicció o divergencias en ell i els enfatiza que no la trobaran, ja que al suposar-se d'origen diví no hauria d'haver-hi contradiccions en ell.

[editar] El Corán com doctrina eterna

Les varietats més esteses de la teologia musulmana consideren que el Corán és etern i que no va ser creat. Prenent en compte que els musulmans creuen que figures bíbliques tals com Moisés i Jesús van predicar l'islam, la doctrina de la revelació inmutable i no creada implica que les contrtos més antics (la Torá i la Bíblia) i el Corán s'han d'al fet que els primers van ser objecte de la degeneración humana.

No obstant, alguns moviments liberals de l'Islam, i particularment les sectes mu'tazili i ismailí, implícita o explícitament qüestionen la doctrina d'un Corán no creat quan realitzen certes preguntes relacionades a l'aplicació de la llei islàmica. Alguns pensadores contemporanis, com Resa Arslan, han argüido que tals lleis van ser creades per Déu per a solucionar les necessitats particulars de la comunitat de Mahoma. Altres rebaten que tals lleis no difereixen en gens de la llei mosaica.

Entre les raons ofertes per la crítica de la doctrina del Corán etern es troba la seva implicació en el tawhid, o la unitat de Déu. El pensament que el Corán és la paraula eterna i no creada de Déu i que sempre ha existit al costat d'Ell podria portar a pensar en un concepte plural de la naturalesa de Déu per musulmans que no comprenguin el veritable sentit del que respecta al tawhid (la qual cosa podria conduir al fet que alguns musulmans consideren el pecat de shirk o idolatría, de l'associació d'una cosa amb Déu). Preocupats que aquesta interpretació sembli fer ressò del concepte cristià de la Paraula eterna de Déu logos, alguns musulmans, i particularment els mu'tazilíes han rebutjat la noció de l'eternitat del Corán. No obstant això, la majoria dels musulmans opinen que aquesta visió dels mu'tazilíes és producte de la no comprensió profunda de la naturalesa mateixa del corán i de la seva relació amb el tawhid.

[editar] Segons especialistes islàmics

Segons la tradició, Mahoma no podia llegir ni escriure sinó que, simplement, va recitar el que li era revelat perquè els seus companys ho escrivissin i memorizaran. Alguns exegetas creuen que aquesta tradició que Mahoma no podia llegir ni escriure està en contradicció amb el text coránico mateix per doble partida: primer el Corán anuncia que el profeta "no solia llegir ni escriure" és a dir no era donat a la lectura o l'escriptura, això no vol dir que no sabés fer-ho, però existeix una altra aleya susceptible de ser interpretada com indici que sabia llegir, la nombre dos de l'azora "La Congregación": "Va ser Ell (Déu) qui va aixecar d'entre els iletrados un Apostol d'entre ells mateixos, recitant Els seus Senyals, purificándoles i ensenyant-los el Llibre i la saviesa..." Els simpatitzants de l'Islam tenen per veritat que la redacció del text coránico existent avui correspon puntualment al que va ser revelat al Profeta Mahoma, és a dir, les paraules textuals de Déu lliurades a Mahoma per mitjà de l'arcángel Gabriel.

Els acompanyants de Mahoma, segons les tradicions musulmanes, van començar a registrar les azoras de forma escrita abans que el seu líder morís en l'any 632. Aquesta pràctica d'escriure les revelacions a mesura que li arribaven al profeta era una llibertat que tots els testimonis dels moments en què ocorrien les revelacions podien prendre's, encara que es tractava d'una reabundancia literària ja que el Corán va ser compilado sota els auspicios del profeta mateix. Prou dir que entre tots els coranes que existeixen avui i han existit no hi ha cap diferència. Existeix sol una versió del Sagrat Coran, les còpies de diverses azoras escrites durant la seva vida se citen amb freqüència en les tradicions. Per exemple, en la història de la conversió d'Umar ibn al-Jattab (moment en què Muhammad encara estava en La Meca), es diu que la seva germana estava llegint un text de l'azora Ta-Ha. A Medina, es diu que al voltant de seixanta-cinc acompanyants van actuar com escriguis per a ell en algun moment o en un altre. El profeta els cridava perquè escrivissin les revelacions just després de tenir-les.

Una tradició documenta que la primera recopilació completa del Corán va ser feta durant el mandat del primer califa, Abu Bakr as-Siddiq. Zayd ibn Thabit, que havia estat un dels secretaris de Muhammad, “reunint el Corán a partir de diverses peces d'os i dels pits (és a dir, ‘els records’) dels homes”. Aquesta recopilació va ser conservada per Hafsa bint Umar, filla del segon califa Umar i una de les vídues de Mahoma, Això eren esforços individuals, com un alumne assistint a classes i prenent nota, El Sagrat Corán va ser revelat i compilado sota els auspicios del Sagrat Profeta Muhammad.

Durant el califato d'Utman ibn Affan, hi va haver disputes relatives a la recitación del Corán. En resposta, Utman va decidir codificar, estandarizar i transcribir el text. Es diu que Utman va comissionar a un comitè (que incloïa a Zayd i diversos membres prominents de Quraysh) per a poder produir una còpia estàndard del text.

Segons algunes fonts, aquesta recopilació es va basar en el text conservat per Hafsa. Altres versions indiquen que Utman va fer aquesta recopilació de manera independent i que el text d'Hafsa hauria estat portat avanci i que, al final, es va trobar que els dos textos coincidien perfectament. No obstant això, altres documents ometen per complet referències a Hafsa.

Els erudits musulmans afirmen que si el califa hagués ordenat la recopilació del Corán, aquest mai hauria estat relegat a cura d'una de les vídues del profeta. Possiblement la història hagi estat inventada per a aproximar en el temps la mort del profeta i la recopilació del text.

Quan va acabar el procés de recopilació, entre els anys 650 i 656, Utman va enviar còpies del text final a tots els racons de l'imperi islàmic i va ordenar la destrucció de totes les còpies que diferissin de la nova versió.

Diversos dels manuscrits, incloent el manuscrit de Samarkanda, són reivindicats com còpies originals de les enviades per Utman; no obstant, molts especialistes, occidentals i islàmics, dubten que sobrevisqui algun manuscrit utmánico original.

Pel que fa a les còpies que van ser destruïdes, les tradicions islàmiques asseguren que Abdallah Ibn Masud, Ubay Ibn Ca'b i Alí, el nebot de Mahoma, havien preservat algunes versions que diferien en alguns aspectes del text utmánico que és considerat ara per tots els musulmans. Els especialistes musulmans registren determinades diferències entre les versions, les quals consisteixen gairebé totalment en variants lèxiques i ortogràfiques o diferents conteos de versos. S'ha registrat que els tres (Ibn Masud, Ubay Ibn Ca'b i Alí) van acceptar el text utmánico com l'autoritat definitiva.

La versió d'Utman es va compondre segons un vell estil d'escriptura àrab que deixava per fora gairebé totes les marques vocálicas, per aquesta raó l'escriptura es pot interpretar i llegir de diverses formes. Aquest escrit utmánico bàsic s'ha cridat rasma i, amb algunes diferències menors, és la base de diverses tradicions orals de recitación. Per a fixar aquestes recitaciones i prevenir qualsevol error, els escribanos i erudits van començar a anotar les rasmas utmánicas amb diverses marques diacríticas —punts i altres— per a indicar la forma en què les paraules havien de ser pronunciades. Es creu que aquest procés d'anotació va començar al voltant de l'any 700, poc temps després de la compilació d'Utman, i que va acabar aproximadament en l'any 900. El text del Corán més usat en l'actualitat està basat en la tradició de recitación dels Hafs, tal com va ser aprovat per la Universitat Al-Azhar del Cairo, en 1922, (per a més informació relacionada amb les tradicions de recitación, refereixi's a Recitación coránica, més avanci en aquest mateix article).

[editar] Segons especialistes seglares

Encara que molts erudits concorden amb varis dels aspectes assenyalats per les tradicions islàmiques relatives al Corán i els seus orígens, alguns especialistes escèptics asseguren que Mahoma mateix va compondre els versos i les lleis que integren el text i que les hi va atribuir a Déu per a donar-los legitimitat; agreguen que els seus seguidors memorizaron i van escriure les seves revelacions i que nombroses versions d'aquestes revelacions van circular després de la seva mort en l'any 632; asseguren així mateix que Utman va ordenar la recopilació i l'ordenament d'aquesta massa de material entre 650 i 656, la qual cosa també és descrit pels erudits islàmics. Els erudits occidentals assenyalen moltes característiques del Corán (les seves repeticions, el seu ordenament, la barreja d'estils i gèneres) com signes d'un molt humà procés de recopilació que gens ha de veure amb coses divines.

Aquests erudits escèptics expliquen les nombroses similituds entre el Corán i les escriptures hebrees argumentant que Mahoma li ensenyava als seus seguidors el que ell pensava que era història universal, tal com ho havia escoltat de les boques de jueus i cristians que havia trobat a Aràbia i durant els seus viatges. Certs erudits seglares també debaten la creença islàmica que tot el Corán va ser enviat per Déu a la humanitat. En aquest sentit, noten que en nombrosos passatges Déu és al·ludit directament en tercera persona, o bé, quan la veu narrativa jura per diversos ens, incloent a Déu. Altres especialistes tenen àdhuc menys desitjos d'atribuir-li el Corán sencer a Mahoma, arguyendo que no hi ha una veritable prova que el text hagi estat compilado sota el mandat d'Utman, ja que les més velles còpies conservades del Corán complet daten de diversos segles després d'Utman (la més vella còpia existent del text complet és del segle IX). Al·leguen que l'Islam es va formar lentament, durant els segles transcorreguts després de les conquestes musulmans i en la mesura en què els conquistadors islàmics anaven elaborant les seves pròpies creences en resposta dels desafiaments jueu i cristià. Una proposta influent en aquest punt de vista va ser la del Dr. John Wansbrough, un acadèmic anglès. No obstant això, els escrits de Wansbrough estaven redactats en un estil dens, complex i gairebé hermètic i ha tingut una gran influència en els estudis islàmics a través dels seus estudiants, Michael Cook i Patricia Crone i no tant pels seus propis escrits. En 1977, Crone i Cook van publicar un llibre anomenat Hagarism, en el qual se sosté que:

"Bàsicament, el Corán manca d'una estructura central, freqüentment és fosc i inconsecuente tant en llengua com en contingut; és superficial en el seu concatenación de materials dispersos i molt donat a la repetició de passatges sencers en versions que presenten variants. Partint de tot això, es pot argumentar plausiblemente que el llibre és el producte de l'edició imperfecta i morosa de materials provinents d'una pluralitat de tradicions". (Patricia Crone i Michael Cook, Hagarism: The Making of the Islamic World, Cambridge, 1977, p. 18). (Traducció de Sergio Rierol Molina).

Aquest llibre va ser extremadament controvertit en el seu temps, doncs desafiava no sol l'ortodoxia musulmana, sinó les actituds prevalecientes entre els mateixos islamistes seglares. Wansbrough va ser criticat per la seva interpretació del Corán i per la mala interpretació de les paraules originals en àrab. Crone i Cook s'han desdicho d'alguns dels seus arguments extrems en el sentit que el Corán va evolucionar al llarg de diversos segles, però encara sostenen que la tradició de lectura sunita és molt poc fiable, doncs projecta el seu ortodoxia contemporània en el passat —de la mateix manera que si els exégetas del Nou Testament volguessin comprovar que Jesús era catòlic o metodista.

Fred Donner ha argüido contra Crone i Cook, quant a la primerenca data de la recopilació del Corán, basat en les seves lectures del propi text. Ell apunta que si el Corán hagués estat recopilat al llarg dels tumultuosos segles inicials de l'Islam (amb les seves vastes conquestes, expansió i els sagnants incidents entre els rivals del califato) hi hauria hagut evidència d'aquesta història en el text. No obstant, no hi ha gens en el Corán que no reflecteixi les coses conegudes de la primerenca comunitat musulmana.

Alguns asseguren que les troballes arqueològiques de 1972 poden llançar llum sobre els orígens del Corán. En aquest any, durant la restauració del Gran Mesquita de San'a, en Yemen, els obrers es van topar amb un "cementiri de papers" que contenia desenes de milers de papers en què es llegien fragments del Corán (els exemplars del Corán encara són desechados d'aquesta manera, doncs es considera impiedad tractar el text sagrat com si fos escombraries ordinàries). Es va creure que alguns d'aquests fragments eren els textos coránicos més antics que s'han trobat. L'especialista europeu Gerd R. Puin ha estudiat aquests fragments i ha publicat no solament un corpus de textos, sinó també alguns descobriments preliminars. Les variants dels textos descoberts semblen coincidir amb certes variants menors reportades per alguns erudits islàmics en les seves descripcions de les variants del Corán, que una vegada van estar en possessió d'Abdallah Ibn Masud, Ubay Ibn Ca'b i Alí, i que van ser suprimides per ordres d'Utman.

[editar] Interpretació del Corán

Fins a l'escriptura sagrada més clara sembla induir a comentaris i interpretacions. El Corán ha produït un gran corpus de comentaris i explicacions. Com es va comentar anteriorment, els musulmans tardans no sempre comprenien la llengua del Corán, no van entendre certes al·lusions que eren clares als primers musulmans i estaven extremadament preocupats a reconciliar les contradiccions i els conflictes aparents en el Corán. Els comentadores glosaron l'àrab, van explicar les al·lusions i, per ventura més importantemente, van decidir quins versos coránicos havien estat revelats primer en la carrera profética de Mahoma (la qual cosa era apropiat per a la naciente comunitat musulmana) i quins havien estat revelats després, cancel·lant o abrogando el text original. Els records de les "ocasions de revelació", és a dir, les circumstàncies en què Mahoma havia fet públiques les revelacions, també van ser recopilades, doncs es pensava que podrien explicar algunes foscors.

Per totes aquestes raons, va anar extremadament important per als comentadores explicar com va ser revelat el Corán —quan i baix quines circumstàncies. Molts comentaris o tafsir, concernían a la història. Els primers tafsir són unes de les millors fonts de la història islàmica. Alguns comentadores famosos són al-Tabari, az-Zamakhshari, at-Tirmidhi i Ibn Kathir. Generalment aquests comentaris clàssics incloïen totes les interpretacions comunes i acceptades, mentre que els comentaris dels fonamentalistes moderns, com l'escrit per Sayyed Qutb tendeixen a donar sol una de les interpretacions possibles.

Els comentadores se senten molt segurs de les exactes circumstàncies que van motivar alguns versos, com l'azora Iqra o les aleyas 190-194, de l'azora al-Baqarah. Però en alguns casos (com l'azora al-Asr), el més que es pot dir és en quina ciutat estava vivint Mahoma en aquest moment. En altres casos, com amb l'azora al-Kawthar, els detalls de les circumstàncies estan en disputa, doncs diverses tradicions lliuren versions diferents.

Les més importants "ajudes exteriors" que s'han usat per a interpretar els significats del Corán són les hadith — la col·lecció de tradicions en les quals alguns erudits musulmans (els ulema) van basar la història i les lleis islàmiques. Els especialistes han inspeccionat les milers de pàgines de les "hadith", intentant descobrir quins eren certes i quins eren fabricacions. Un mètode molt utilitzat era l'estudi de la cadena de narradors, els isnad, a través dels quals va ser transmesa la tradició.

Observi's que encara que es diu que certs hadith — els hadith qudsi —, registren les paraules no canónicas que Déu li va dirigir a Mahoma, o el sumari d'aquestes, els musulmans no consideren que aquests textos siguin part del Corán.

[editar] Similituds entre el Corán i la Bíblia

El Corán reprèn les històries de molts dels personatges i esdeveniments que apareixen en els llibres sagrats dels jueus i els cristians (La Torá, La Bíblia) i la literatura devocional (Els llibres apócrifos i el Midrash), encara que difereix en molts detalls. Certs personatges bíblics molt bé coneguts, com Adán, Noé, Abraham, Isaac, Jacob, Moisés, Juan el Bautista i Jesús són esmentats en el Corán com Profetes de l'Islam.

[editar] La recitación del Corán

La paraula Corán, generalment, és traduïda com "recitación", en indicació que no pot existir com un simple text. Sempre ha estat transmès oralmente al mateix temps que gráficamente.

Per a almenys ser capaç de realitzar una salat (oració), una obligació indispensable en l'Islam, un musulmà ha d'aprendre almenys algunes azoras del Corán (generalment, començant amb la primera azora, al-Fatiha, coneguda com "els set versos repetits", i després avançant fins a les més curtes que estan al final del llibre).

Una persona que pugui recitar tot el Corán es diu qāri' (قَارٍئ) o hāfiz (termes que es tradueixen com "recitador" o "memorizador," respectivament). Mahoma és recordat com el primer hāfiz. El cant (tilawa تلاوة) del Corán és una de les belles arts del món musulmà.

[editar] Escoles de recitación

Existeixen diverses escoles de recitación coránica i totes constitueixen pronunciacions permeses del rasm utmánico. Avui existeixen deu recitaciones canónicas i quatre no canónicas del Corán. Perquè una recitación sigui canónica ha de complir amb tres condicions:

  1. Ha de coincidir amb la recopilació, el "rasm", d'Utman, lletra per lletra.
  2. Ha de respectar les lleis sintácticas de l'idioma àrab.
  3. Ha de tenir un isnad continu al profeta Mahoma a través d'un tawatur, la qual cosa vol dir que ha de ser relatada per un gran grup de persones a un altre al llarg d'una cadena de "isnad".

Ibn Mujahid va documentar set recitaciones d'aquest tipus i Ibn Al-Jazri va agregar tres. Es tracta de:

  1. Nafi` de Medina (169/785), transmesa per Warsh i Qaloon
  2. Ibn Kathir de la Meca (120/737), transmesa per al-Bazzi i Qonbul
  3. Ibn `Amer de Damasc (118/736), transmesa per Hisham i Ibn Zakwan
  4. Abu `Amr de Basra (148/770), transmesa per al-Duri i Al-Soosi
  5. `Asim de Kufa (127/744), transmesa per Sho`bah i Hafs
  6. Hamza de Kufa (156/772), transmesa per Khalaf i Khallad
  7. Al-Kisa'i de Kufa (189/804), transmesa per Abul-Harith i Al-Duri
  8. Abu-Ja`far de Medina, transmesa per Ibn Wardan i Ibn Jammaz
  9. Ja`qoob de Yemen, transmesa per Ruways i Rawh
  10. Khalaf de Kufa, transmesa per Ishaaq i Idris

Aquestes recitaciones difereixen en la vocalización (tashkil تشكيل) d'unes quantes paraules, les quals al seu torn li donen a la paraula un significat diferent, segons les regles de la gramática àrab. Per exemple, la vocalización d'un verb pot canviar la seva veu activa i passiva. També pot canviar la seva formació, el que implica la intensitat, per exemple. La vocals es poden canviar en la seva quantitat (és a dir, es poden allargar o escurçar) i les pauses glotales (hamzas) poden agregar-se o elidirse, segons les regles respectives de la recitación en particular. Per exemple, el nom de l'Arcángel Gabriel es pot pronunciar de manera diferent en distintes recitaciones: Jibrīl, Jabrīl, Jibra'īl, i Jibra'il. El nom "Qur'ān" es pronuncia sense la pausa glotal (com en "Qurān") en una recitación i el nom del profeta Ibrāhīm es pot pronunciar Ibrāhām en una altra.

Les narracions més usades són les d'Hafs (حفص عن عاصم), Warsh (ورش عن نافع), Qaloon (قالون عن نافع) i Al-Duri a través d'Abu `Amr (الدوري عن أبي عمرو). Els musulmans creuen firmemente que totes les recitaciones canónicas van ser recitades pel Profeta mateix, citant la respectiva cadena de narració isnad canónica i les accepten com vàlides per a l'adoración com una referència per a les lleis de Sharia. Les recitaciones no canónicas són cridades "explicatives" pel seu paper de donar-li diferents perspectives a un vers o ayah donat. Avui diverses persones posseeixen el títol de "Memorizador de les Deu Recitaciones", la qual cosa es considera el màxim honor en les ciències del Corán.

[editar] Consideracions d'estil

[editar] Format del Corán

Imagen del Corán
Imatge del Corán

El Corán consisteix en 114 azoras (capítols) compostes al seu torn per un total de 6.236 aleyas (versos) deixant per fora 112 dels 113 bizmillas amb que comencen les azoras doncs són idèntics ("En el nom de Déu, el Compasivo i Misericordioso") i, pel general, es deixen sense enumerar. De manera alternativa, es poden incloure els bizmillas en el conteo dels versos, la qual cosa llança un nombre de 6.348 aleyas. El nombre exacte d'aleyas ha estat discutit, no per una disputa relativa al contingut del Corán sinó a causa dels mètodes de conteo. Diversos "musulmans del Corán original" han rebutjat dos versos del Corán per considerar-los espurios i treballen amb la suma de 6.346). Pel general, els musulmans no es refereixen a les azoras pels seus nombres sinó per un nom derivat del text de cada azora. Les azoras no estan disposades en ordre cronològic (en l'ordre en el qual els estudiosos islàmics suposen que van ser revelades) sinó que estan ordenades segons la grandària, encara que no de manera exacta; també es creu que aquest mètode és d'inspiració divina. Després d'una breu introducció, apareix en el Corán l'azora més llarga i el text conclou amb les més curtes. Es diu que hi ha aproximadament 77.639 lletres en el .

[editar] El Corán dividit per a la lectura i la recitación

A més de la divisió en azoras —i molt independents d'aquesta—, existeixen diverses formes de dividir el Corán en seccions de similar grandària que faciliten la lectura, la recitación i la memòria. Les set manzil (estacions) i les trenta juz' (parts) es poden usar per a treballar amb tot el Corán durant una setmana o un mes (un mandil o un juz' per dia). Un juz' es pot dividir en dos ahzab (grups), i cada ahzab es pot subdividir en quatre cambres. Una estructura diferent ofereix el ruku'at, en la qual apareixen unitats semàntiques que s'asemejan a paràgrafs i que es componen aproximadament de deu aleyas.

Un hafiz és un home que ha memorizado tot el text del Corán. Es creu que hi ha milions d'ells, des de nens fins a ancians; molts nens i adults inclosos molts que no poden llegir àrab, memorizan el Corán parcialment o en la seva totalitat. Per a realitzar la salat (oració) es necessita memorizar el text almenys de forma parcial el text.

[editar] L'inici de les azoras

Tots els capítols, amb excepció d'un, comencen amb les paraules Bismillah anar-Rahman anar-Rahim, "En el nom de Déu, el més Clemente, el més Misericordioso". Vint-i-nou azoras comencen amb lletres preses d'un subconjunto restringit de l'alfabet àrab; així, per exemple, l'azora Maryam comença "Kaf. Ha. Ja. 'Ain. Sad. (Aquesta és) una cançó de la Misericordia del vostre Senyor al seu sirviente Zakariya" (19:2).

Encara que hi ha hagut alguna especulació sobre el significat d'aquestes lletres, el consens dels erudits musulmans és que el seu sentit últim està més enllà de la capacitat d'enteniment humà. No obstant això, s'ha observat que, en quatre dels 29 casos, aquestes lletres apareixen seguides gairebé immediatament per l'esment mateix de la revelació coránica. Els esforços dels acadèmics occidentals han estat provisionals; una proposta, per exemple, va anar que es tractava de les inicials o els monogramas dels escriguis que originalmente van escriure les azoras.

[editar] L'ordre temporal dels versos coránicos

La creença en l'origen diví, directe i incorrupto del Corán és considerat fonamental per la majoria dels musulmans. Això porta com conseqüència directa la creença que el text no té errors ni inconsistencias.

"Aquest és el llibre, de guia segura i el qual no dóna lloc a cap dubte, per a aquells que temen a Al·là" (Azora al-Baqarah, versículo 2).

Malgrat això, de vegades ocorre que uns versos prohibeixen una pràctica determinada mentre que uns altres la permeten. Això és interpretat pels musulmans a la llum de la cronologia relativa dels versos: a causa de que el Corán va ser revelat durant el curs de 23 anys, molts dels versos van ser clarificados o relacionats (mansūkh) amb altres versos. Els comentadores musulmans expliquen això afirmant que Mahoma va ser dirigit de manera tal que pogués liderar a un petit grup de creients pel camí recte, en comptes de revelar-los d'una sola vegada el rigor total de la llei. Per exemple, la prohibició de l'alcohol va ser duta a terme de forma gradual, no immediatament. El vers més antic els diu als creients “No s'aproximin a les oracions amb una ment ennuvolada, llevat que puguin entendre tot el que diuen” (4:43), es tracta llavors d'una prohibició de l'ebriedad, però no del consum d'alcohol: “Si demanen consell sobre el vi i el joc, digues-los: ‘Hi ha algun profit en ells per als homes, però el pecat és més gran que el profit’” (2:219).

Finalment, en alguns casos la majoria dels acadèmics musulmans accepten la doctrina de la “abrogación” (naskh), segons el qual els versos revelats més tard de vegades estan per sobre dels versos lliurats anteriorment. Quins versos abrogan a quins uns altres, és una qüestió generadora de controversia.

[editar] El llenguatge del Corán

El Corán va ser un dels primers textos que es va redactar en àrab. Es troba escrit en una forma primerenca de l'àrab clàssic que es coneix en espanyol com àrab “coránico”. No hi ha molts altres exemples de la llengua àrab d'aquesta època (alguns especialistes consideren que les Mu'allaqat o Odas suspeses són exemples d'àrab preislámico; uns altres consideren que van ser escrites abans de Mahoma. De qualsevol manera, sol sobreviuen cinc inscripcions en àrab preislámico).

Poc temps després de la mort de Mahoma, en 632, l'Islam es va expandir més enllà d'Aràbia i va conquistar molt del que era llavors el món “civilitzat”. Hi havia milions de musulmans en l'estranger amb qui els governadors àrabs havien de comunicar-se. Per tant, la llengua va canviar ràpidament en resposta a la nova situació, perdent els casos i el vocabulario fosc. Unes quantes generacions després de la mort del profeta, moltes paraules usades en el Corán ja s'havien tornat arcaísmos. A causa de que el llenguatge beduino havia canviat a un ritme molt més lent, els primers lexicógrafos àrabs van recórrer al beduino per a explicar paraules o dilucidar qüestions gramaticales. En bona mesura a causa de les necessitats religioses d'explicar el Corán al poble, la gramática i la lexicografía àrabs es van convertir en ciències importants, i el model per al llenguatge literari segueix sent fins al dia d'avui l'àrab usat en els temps coránicos, i no les variants parlades en l'actualitat.

Els musulmans asseguren que el Corán és destacable per la seva poesia i per la seva bellesa i que la seva perfecció literària és una evidència del seu origen diví. A causa del fet que aquesta perfecció sol és perceptible per als quals parlen àrab, es considera que el text original en àrab és el “veritable” Corán. En general, les traduccions a altres llengües són tingudes com simples glosas, en tant interpretacions, de les paraules directes de Déu.

Les tradicions imperantes en la traducció i la publicació del Corán sostenen que quan el llibre és publicat simplement hauria de titular-se El Corán i, així mateix, hauria d'incloure sempre un adjectiu calificativo (que eviti qualsevol confusió amb altres "recitaciones"), est és el motiu pel qual la majoria de les edicions disponibles del Corán es diuen El gloriós Corán, El noble Corán i altres títols similars.

Existeixen nombroses traduccions del Corán a llengües occidentals, dutes a terme per coneguts estudiosos islàmics. Cada traducció és una mica diferent de les altres i mostra l'habilitat del traductor per a abocar el text d'una forma que sigui al mateix temps fàcil d'entendre i que mantingui el sentit original.

Pràcticament, tots els erudits islàmics són capaços de llegir i comprendre el Corán en la seva forma original i, de fet, la majoria l'hi sap de memòria íntegrament.

[editar] El gènere literari del Corán

El Corán barreja la narrativa, l'exhortación i la prescripció legal. Pel general, les azoras combinen aquests tres tipus de seqüències textuals i no sempre de maneres que resulten òbvies per al lector, sinó algunes vegades de formes inexplicables. Els musulmans assenyalen que l'estil únic del Corán és un indici més del seu origen diví.

Existeixen molts elements que es repeteixen en el Corán: epítetos ("Senyor dels cels i la terra"), oracions ("I quan vam dir als àngels: 'Postraos davant Adán', tots es postraron"), i fins i tot històries, com la història d'Adán. Els especialistes musulmans expliquen aquestes repeticions com una forma d'enfatizar i explicar diferents aspectes de temes importants. Així mateix, els acadèmics assenyalen que les traduccions a les llengües occidentals demanden grans canvis en la redacció i en l'ordre per a poder mantenir l'explicació i el significat específics.

El Corán oscil·la entre la rima i la prosa. Tradicionalment, els gramáticos àrabs consideren que el Corán és un gènere únic en si mateix. No és ni poesia (definida com paraules amb métrica i rima) ni tampoc prosa (definida aquesta com una conversa normal, però sense métrica ni rima, saj').

El Corán en ocasions utilitza rima asonante entre els versos successius; per exemple, en l'inici de l'azora “al-Faǧr”:

Wa-l-faǧr(i),
Wa layâlin ʿašr(in),
Wa-š-šafʿi wa-l-watr(i)
Wal-layli 'iḏâ yasr(î),
Hal fî ḏâlika qasamun li-ḏî ḥiǧr(in).

o, per a donar un exemple menys asonante, l'azora “al-Fîl”:

'A-lam tara kayfa faʿala rabbuka bi-'aṣḥâbi l-fîl(i),
'A-lam jaǧʿal kaydahum fî taḍlîl(in)
Wa-'arsala ʿalayhim ṭayran 'abâbîl(a)/a)
Tarmîhim bi- ḥiǧâratin min siǧǧîl(in)
Fa-ǧaʿalahum ca-ʿaṣfi ma'kûl(in).

Observi's que les vocals finals de vers es deixen sense pronunciar quan aquests es pronuncien de manera aïllada, es tracta del fenomen regular de les pauses en l'àrab clàssic. En aquests casos, “î” i “û” riman sovint i hi ha una certa recerca de variació en les consonantes en posició final de sílaba).

Algunes azoras també inclouen un refrany que es repeteix diverses vegades, per exemple “ar-Rahman” ("Llavors quin dels favors dels teus senyors negareu?”) i “al-Mursalat” ("Retreguis aquest dia als quals repudiïn!”).

[editar] El Corán del segle XVIII

Els estudiosos islàmics del Corán divideixen els versículos del llibre en dues parts: els revelats en La Meca i els revelats a Medina després de l'héjira . En general, les azoras més velles, de la Meca, tendeixen a explicar amb versículos més curts, mentre que les de Medina, que lidian amb qüestions legals, són més llargues. Contrastin-se les azoras de la Meca transcritas abans i uns versículos com els de “al-Baqara”, 229:

"Els divorcis es poden dur a terme dues vegades, després de la qual cosa ha de reprendre's el matrimoni en forma honorable, o bé dissoldre's de bones maneres. No és correcte que els homes els llevin a les seves esposes els regals que els hagin donat, excepte quan ambdues parts temin no ser capaces de mantenir-se dintre dels límits imposats per Al·là. Si els jutges realment temen que ells no siguin capaços de mantenir-se dintre dels límits imposats per Al·là, no hi ha culpa en cap d'ells si ella dóna alguna cosa a canvi de la seva llibertat. Aquests són els límits ordenats per Al·là, de manera tal que ens els violentéis, ja que si algú violenta els límits d'Al·là, aquesta persona es farà mal a si mateix i als altres".

De la mateix manera, les azoras de Medina tendeixen a ser més llargues; entre aquestes es troba la més llarga del Corán: "al-Baqara".

[editar] El Corán i la cultura islàmica

Imagen del corán.
Imatge del corán.

Abans de poder tocar una còpia del Corán o mushaf, un musulmà ha de realitzar un wudu (l'ablución o ritual de neteja amb aigua). Això es basa en una interpretació literal de l'azora 56:77-79: "Doncs Aquest és en veritat l'Honorable Corán, el Llibre bé conservat, que ningú podrà tocar excepte qui són nets.

L'execración del Corán significa insultar el Corán traient-ho del seu context o desmembrándolo. Els musulmans sempre tracten el llibre amb reverencia i, per tant, és prohibit reciclar, reimprimir o simplement descartar les còpies velles del text (en aquest últim cas, els volums han de ser cremats respetuosamente, o bé, enterrats).

El respecte cap al text escrit del Corán és un element important de la fe religiosa de molts musulmans. Ells creuen que insultar el Corán intencionalmente és una forma de blasfemia. D'acord amb les lleis d'alguns països musulmans, la blasfemia es pot penar amb una presó de molts anys o fins i tot amb la pena de mort.


[editar] El Corán com font del dret islàmic

El Corán és una de les principals fonts de Dret en el món islàmic, al costat dels hadices.

El principi de fer emanar un sistema de Dret de la revelació divina, d'un llibre revelat, és una pràctica que troba suficients exemples al llarg de la Història de totes les civilitzacions

La Llei consolidada en un sustrato religiós, la legislació del Profeta era una autèntica innovació en la llei ancestral d'Aràbia. Tal com afirma Joseph Schacht, en un principi, Mahoma no havia vingut a aquest món a canviar la llei consuetudinària existent. La seva missió, mentre que Profeta, no era crear un nou sistema jurídic, sinó ensenyar als homes com actuar, què fer i què calia evitar per a, quan arribés el Dia del Judici Final, poder entrar en el Paradís.

És per això que l'Islam en general, i la Llei islàmica en particular, és un sistema de deures, comprenent tant obligacions rituals i morals com legals, en el mateix plànol d'igualtat i sotmeses totes a l'autoritat del mateix imperatiu religiós. El pensament eix de la Llei islàmica era que si les normes morals i religioses revelades i publicades per Mahoma s'estenguessin a tots els camps, aspectes i relacions del comportament humà i s'apliquessin regularment, no hi hauria lloc ni necessitat d'un sistema jurídic, en el seu més estricte sentit. Aquesta era la idea primitiva de Mahoma i així es troba expressat en el Corán.

En resumides comptes, l'element religiós i moral incideix de manera rellevant en el caràcter de la legislació coránica, que es va mantenir al llarg de la formació de la shari’a, de la Llei islàmica, en on s'aprecia una tendència a reemplaçar les actituds purament legalistas —és a dir, a fer derivar conseqüències jurídiques de certs fets d'una forma aséptica— per una tendència a imposar regles morals al creient.

Per això, la revelació directa continguda en el Corán, constitueix la primera font del dret islàmic, seguit de la revelació indirecta deduïda de la conducta del propi Mahoma, i després d'ella la revelació genèrica o tàcita d'Al·là als creients, és a dir, el dret consuetudinari preexistente. A més aquests tres missatges han de ser interpretats i desenvolupats en la seva aplicació a la vida pràctica pels alfaquíes o juristas que construeixen la fiqh (ciència jurídica), per la jurisprudència i per la doctrina dels fatwàs.

Quant al seu contingut jurídic, podem diferenciar, dintre de l'àmbit normatiu explícit en el Corán, entre la legislació establerta per als actes de culte i religiosos (les oracions, la peregrinació, els sacrificis, etc.), que en total sumen uns cent quaranta versículos o aleyas, i la resta, de temàtica més clarament legislativa.

Les prescripcions de tarannà clarament jurídic són relativament poc nombroses, unes 130, a saber: dret de família, dret civil, dret penal, dret procesal, dret constitucional, dret internacional i, finalment, sobre el sistema econòmic i financer. Per supòsit, aquesta enumeració no és més que aproximativa, doncs els experts coránicos i els ulemas, encara discuteixen sobre això, ja que, el contingut jurídic d'algunes aleyas és discutible i, amb freqüència, un mateix precepte concierne simultàniament a diversos àmbits del dret.

En fi, per la resta, es troba en el Corán versos susceptibles de servir de base per a l'organització de la vida social i de les relacions entre rics i pobres, així com normes per al tracte amb els treballadors.

Com conclusió cap destacar que la societat àrab existent abans de l'Islam i de les revelacions coránicas tenia les seves regles referents als costums i a la regulació de la seva manera de vida, amb les seves sancions i càstigs, que, en gran mesura, no difereixen en molt amb el que estableix el Corán. L'Islam va a confirmar en gran mesura gran part d'aquestes regles, alhora que anul·la i reforma altres, doncs l'Islam no es presenta, en un principi, com una religió vinguda per a fer taula rasa i revocar el sistema judicial, el que va implicar el respecte al que la gent tenia com lleis i costums, forma d'actuar que es veu reflectida fins i tot amb els pobles que conquista.

Per a finalitzar citarem un dit referent al contingut jurídic del Corán, molt esclarecedor i acceptat pels estudiosos del mateix: “(el Corán) detalla tot el que sigui inmutable i resumeix el que sigui modificable”. Amb aquesta regla, la Llei islàmica s'assegura la seva perennidad i la seva adaptabilidad al llarg dels temps, doncs al costat de la inmutabilidad de qüestions principals, es troba la interpretació, la modificació, el canvi de les normes secundàries.

[editar] Escriure i imprimir el Corán

La majoria dels musulmans d'avui usen versions impreses del Corán. Existeixen "Coranes" per a tots els gustos, llibres de butxaques, molts d'ells en edicions bilingües, amb el text àrab d'una banda i una glosa en una llengua familiar de l'altre. El primer Corán imprès es va publicar en 1801 en Kazan.

Abans que la impressió fos implementada comúnmente, El Corán es transmetia a través de copistas i calígrafos. A causa del fet que la tradició musulmana sentia que retratar directament als personatges sagrats podria conduir a la idolatría, es va prohibir decorar El Corán amb imatges (com sí es fa amb freqüència en els textos cristians, per exemple). En comptes d'això, els musulmans van desenvolupar un amor i un afecte especials pel text en si. Una de les conseqüències d'això és que la Caligrafía àrab és un art que posseeix un honor molt alt en el món musulmà. Els musulmans també van decorar els seus exemplars del Corán amb figures abstractes conegudes com arabescos, amb tintes de colors i daurades. Algunes pàgines d'alguns d'aquests Coranes antics s'han usat al llarg d'aquest article amb fins ilustrativos.

[editar] Les Traduccions del Corán

Les Traduccions del Corán El Corán ha estat traduït a molts idiomes, però les traduccions no són considerades pels musulmans com còpies autèntiques del Corán, sinó simplement com "glosas interpretatives" del llibre; per tant no se'ls dóna molt pes en els debats relatius al significat del Corán. A més d'això, com simples interpretacions del text, se'ls tracta com llibres corrents, en comptes de donar-los totes les cures especials que sí se'ls donen generalment als llibres en llengua àrab.

Robert de Ketton va ser el primer a traduir el Corán i ho va fer al Llatí, en 1143.

[editar] Referència


[editar] Bibliografía

  • Donner, Fred: Narratives of Islamic Origins: The Beginnings of Islamic Historical Writing, Darwin Press, 1998
  • Puin, Gerd-R: Observations on Early Qur'an Manuscripts in San'a, en The Qur'an as Text, ed. Wild, Brill, 1996

MARTOS QUESADA, Juan “El Corán com font de dret en l'Islam” Quaderns d'Història del Dret Madrid:(2004) 11, pp.327-338

ESCUDERO, José Antonio Curso d'Història del Dret. Fonts i Institucions Polític-administratives. Madrid: s.i., 1990

www.webislam.com/?idt=3222

www.invenia.és/oai:dialnet.unirioja.és:ART0000111226

[editar] Vegi's també

[editar] Enllaços externs

Wikisource

[editar] Àudio i video