Dodecafonismo

De WikiLingua.net

El dodecafonismo o música dodecafónica, que significa música de dotze tons (del grec dodeka: 'dotze' i fonós: 'so') és una forma de música atonal, amb una tècnica de composició en la qual les 12 notes de l'escala cromática són tractades com equivalents, és a dir, subjectes a una relació ordenada que (a diferència del sistema major-menor de la tonalitat) no estableix jerarquia entre les notes. S'escriu seguint el principi que tots els dotze semitonos o notes són d'igual importància, sent l'oposada a la tonal, en la qual certes notes són predominants i amb una tonalitat determinada. La relació interna s'estableix a partir de l'ús d'una Noti-Row (filera de notes) composta per les dotze notes encara que de vegades siguin menys. El compositor decideix l'ordre en què apareixen amb la regla que no es repeteixi cap fins que la sèrie torni a començar.

Històricament procedeix de manera directa del "atonalismo lliure", i sorgeix de la necessitat que hi havia a principis del segle XX d'organitzar coherentemente l'absència de tonalitat que s'havia produït alguns músics a fins del segle XIX.

Schoenberg va establir quatre posicions bàsiques per a una sèrie:

  • La sèrie fonamental. Utilitza l'abreviatura P.
  • La retrogradación: la sèrie fonamental disposada en ordre retrogradado, o sigui d'endavant cap a enrere. S'utilitza l'abreviatura R.
  • La inversió: consisteix a invertir l'adreça (no el valor) dels intervals fent ascendents els descendents i viceversa. S'utilitza l'abreviatura I.
  • La inversió retrògrada: es realitza una retrogradación de la inversió. S'utilitza l'abreviatura RI.


Taula de continguts

[editar] Història de l'ús de la tècnica

Fundat pel compositor austríac Arnold Schoenberg en 1921 i descrit en privat als seus associats en 1923, el mètode va ser usat al voltant de 20 anys per la Segona Escola Vienesa, composta per Alban Berg, Anton Webern, Hanns Eisler i el propi Arnold Schoenberg. Rudolph Reti, un dels iniciadores, deia que: "Reemplaçar una força estructural (tonalitat) per una altra (increment d'unitats temàtiques) és en si la idea fonamental del dodecafonismo", argumentant el seu surgimiento de les frustaciones de Schoenberg per la lliure atonalidad. La tècnica es va usar àmpliament en la dècada de 1950, presa per compositors com Luciano Berio, Pierre Boulez, Luigi Dallapiccola, Juan Carlos Pau i, després de la mort de Schoenberg, Igor Stravinsky. Alguns d'aquests compositors van estendre la tècnica per a poder controlar altres aspectes i no sol l'altura de les notes, com són la durada, articulació, etc., produint d'aquesta manera música serial. Alguns van incloure tots els elements de la música en el procés serial, el que es coneix com serialismo integral.

[editar] Bibliografía

[editar] Referències

  • Brett, Philip. "Britten, Benjamin." Grove Music Online ed. L. Macy (Accessed 08 January 2007), http://www.grovemusic.com.
  • Chase, Gilbert. 1992. America's Music: From the Pilgrims to the Present. University of Illinois Press, ISBN 0-252-06275-2.
  • Perle, George. 1977. Serial Composition and Atonality: An Introduction to the Music of Schoenberg, Berg, and Webern. Fourth Edition. Berkeley, Els Angeles, and London: University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-03395-7
  • Reti, Rudolph. 1958. Tonality, Atonality, Pantonality: A study of some trends in twentieth century music. Westport, Connecticut: Greenwood Press. ISBN 0-313-20478-0.
  • Rufer, Josef. 1954. Composition with Twelve Notis Related Only to One Another. Trans. Humphrey Searle. New York, The Macmillan Company. (Original German ed., 1952)
  • Schoenberg, Arnold. 1975. Style and Idea, edited by Leonard Stein with translations by Llegeixo Black. Berkeley & Els Angeles: University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-05294-3.
    • 207–208 "Twelve-Tone Composition (1923)"
    • 213–14 "'Schoenberg's Tone-Rows' (1936)"
    • 214–45 "Composition with Twelve Tones (1) (1941)"
    • 245–49 "Composition with Twelve Tones (2) (c.1948)"

[editar] Enllaços externs

Wikiquote