L'últim tango a París

De WikiLingua.net

Last Tango in Paris
Títol Últim tango a París

Fitxa tècnica
Adreça Bernardo Bertolucci

Producció Alberto Grimaldi

Guió Bernardo Bertolucci
Franco Arcalli

Música Gat Barbieri

Fotografia Vittorio Storaro

Repartiment Marlon Brando
Maria Schneider
Jean Pierre Léaud
Massimo Girotti
Maria Michi
Catherine Allegret
Giovanna Galletti

Dades i xifres
País(és) Itàlia
França
Any 1972
Gènere Drama
Durada 129 minuts
Idioma Francès i anglès

Companyies
Productora Produzioni Europee Associate (P.I.A.) / Els Productions Artistes Associes

Fitxa en IMDb


Últim tango a París (Last Tango in Paris, Ultimo tango a Parigi) és una pel·lícula de 1972.

[editar] Breu ressenya i algunes particularidades de la filmació

Un matí d'hivern Paul (Marlon Brando), un home de més de 40, i Jeanne, una noia de 20 anys (Maria Schneider, nom artístic de Marie Christine Gélin), es troben casualment mentre visiten un pis de lloguer a París. Intervenint tan només unes quantes paraules, fan l'amor violentament en el pis buit.

Quan abandonen l'edifici estableixen el pacte de tornar a trobar-se allí, en solitud, sense preguntar-se els seus noms. La pel·lícula tractarà de la seva relació en les seves furtivos trobades en l'interior d'aquest solitari departament, relació que es caracteritzarà per una forta violència verbal i sexual exercida per part de l'home cap a la dona. Ella, promesa per a casar-se amb un altre (el jove director de cinema que la convoca a la filmació d'una pel·lícula pels carrers de París), sembla no adonar-se de la violència que és objecte.

La pel·lícula es va caracteritzar pel seu fort erotisme, passant a la història una escena en particular en la qual el personatge masculí sodomiza a la dona valent-se d'una mica de mantega a manera de lubricante. Aquestes escenes, i en general el tractament de la temàtica eròtica des d'una òptica inusual (nombroses escenes de nus frontals de la dona, amb els pits i el pubis a la vista), causarien un gran impacte en la societat de l'època. En concret, en l'Espanya franquista la pel·lícula es va prohibir, i eren habituals els viatges a França per a poder gaudir del film, tot la qual cosa passaria a la història com un símbol de l'ànsia de llibertat i obertura de la societat en l'última étapa del règim.


Anys després, l'actriu declararia que l'escena de sodomía es va realitzar fora de l'establert en el guió original, per suggeriment del propi Brando. I que les seves llàgrimes en l'escena (que per cert no es va assajar més que una vegada) van ser reals. Anys després ella ingressaria voluntàriament (al costat d'una dona, de qui ella mateixa va declarar era la seva parella) a un hospital psiquiàtric durant la filmació de Calígula, que ella va decidir abandonar (seria reemplaçada per Teresa Ann Savoy). També abandonaria el món del cinema (es diu que es va tornar addicta a l'heroïna), al que tornaria, anys després, per a actuar únicament en pel·lícules (més de 30, i sobretot europees) d'un altre gènere, sense contingut sexual.

No obstant això, malgrat ser àmpliament recordada per aquests detalls, sol destacar-se la interpretació d'un Brando ja madur, i la qualitat del treball fotogràfic del film, que contribueix en bona mesura a atorgar un contrapunto de lirismo a una crua trama argumental.

[editar] Nominacions

  • Oscar: Millor director 1973
  • Oscar: Millor actor 1973


[editar] Comentaris dels crítics

  • “El film més controvertit de la seva era” (Leonard Maltin)
  • "Obra mestra" (Carlos Boyero: Diari El Món)
  • "És una obra amb instants potentísimos, però agafi, desequilibrada. És Brando, i només ell, qui omple la safata que li va posar Bertolucci en aquest poema d'un naúfrago en l'asfalt parisenc, que era l'ombra d'una misèria col·lectiva." (Àngel Fernández Sants: Diari El País)
  • "Bertolucci es deixa portar per Brando i Vittorio Storaro per a hilvanar un arravassat i ja clàssic retrat de la moral claudicante." (Luis Martínez: Diari El País)
  • "Intens drama de desencantaments varis. Meravellosa i imprescindible." (Fernando Morals: Diari El País)