Jean-Pierre Rampal

De WikiLingua.net

Jean-Pierre Rampal (n. 7 de gener de 1922, Marsella - † 20 de maig de 2000) va ser un flautista francès i ha estat reconegut per retornar a la flauta la seva popularitat com instrument clàssic solista, popularitat que no tenia des del segle XVIII.^[1]

[editar] Biografia

Rampal va néixer en Marsella, on el seu pare, Joseph Rampal, era primer flautista en la sinfónica i professor en el conservatori. Encara que no tenia la motivació per a arribar a ser músic professional, el seu pare li va ensenyar des que el jove Jean-Pierre tenia 12 anys. Als 16 va obtenir el seu primer premi com flautista, en el mateix any que va donar el seu primer recital públic.

No seria fins a molt després que Rampal, una vegada començats estudis de medicina, va decidir seguir la carrera artística. En el seu tercer any en l'escola de medicina, les forces d'ocupació nazi li van enviar a realitzar treballs obligatoris a Alemanya, però en comptes de reportar-se al servei, va passar a la clandestinidad i es va dirigir a París. Allí va decidir seguir cursos en el Conservatori Nacional i cinc mesos després es va graduar amb el primer lloc de la competició anual de flautistas, premi que Joseph, el seu pare, ja havia guanyat abans en 1919.

En 1945, Rampal va ser convidat a tocar un concert de flauta juntament amb l'Òpera de París, d'aquesta forma va adquirir certa fama i experiència. Durant els deu anys següents Rampal es va dedicar a ser intèrpret solista, i, amb la guerra acabada, es va decidir donar una sèrie de concerts començant a França però després, en 1947 traslladant-se a Suïssa, Àustria, Itàlia, Espanya i els Països Baixos juntament amb el seu company pianista Robert Veyron-Lacroix a qui havia conegut en 1946.

En 1955 es converteix en primer flautista de l'Opéra de París i després desenvolupa les seves activitats com solista o músic de càmera. Va fundar el Conjunt Barroc de París i el Quinteto de Vents Francès. A principis dels 60's Rampal era considerat el més virtuós flautista internacional, doncs va treballar amb les millors orquestres del món en aquest temps, però va seguir revivint la música, sobretot barroca, com havia fet des de 1945. Durant els 60's i fins a finals dels 80's va tenir molta fama, sobretot a Amèrica i Japó. Durant la dècada dels 60's va ser inclusivament cosiderado el príncep dels flautistas

En 1969 va ser nomenat professor del Conservatori de París i durant els estius va oferir cursos en l'Acadèmia Internacional de Niça. Va col·laborar amb altres artistes com Isaac Stern, Yehudi Menuhin i Mstislav Rostropovich i va dirigir algunes orquestres.

En 1978 gana el premi Sonning Award a Dinamarca. A partir de 1980 es va obrir el Concurs de Flauta Jean-Pierre Rampal, que des d'aquest any s'efectua premiant als millors flautistas del món.

Rampal va ser un promotor incansable del repertori per a flauta, sobretot aquell del barroc i del clasicismo. Gràcies a la seva labor, la flauta recupera un sitial en el circuit de concerts al mateix nivell que el piano o el violí. Va gravar pràcticament totes les obres importants per a l'instrument, arribant a sumar més de 50 discos. També va abordar arranjaments i transcripciones. A més incursionó en el jazz, el folklore, la música popular i la música oriental. Hi va haver diversos compositors que li van dedicar partitures, entre altres Jolivet, Francaix, Martinon, Poulenc i Boulez, i al començament dels 90 va estrenar el Concert per a flauta de Krzysztof Penderecki.

D'aquesta manera en 1998 i 1999 va donar els seus últims concerts, un magno concert en els anomenats Theatres donis Champs-Elysées a París. El seu últim enregistrament en 1999 va ser de trios i quartets amb el trio Pasquier i amb el flautista Claudi Arimany.

Al maig de 2000, Jean-Pierre Rampal mor d'un problema cardíac als 78 anys.

En el 2005 va ser creada l'Associació Jean-Pierre Rampal per a continuar l'estudi de la flauta solista i com apreciación a la contribució de Rampal a la interpretació d'aquest instrument.

[editar] Referències

↑ Richard Pearson of The Washington Post, 21 May 2000. “Flutist Jean Pierre Rampal Dies at 78”, The Washington Post, 21 May 2000. Consultat el 2007-08-28.