Països Catalans

De WikiLingua.net

Extensió de la llengua catalana
La llengua catalana es parla en quatre estats diferents:
ESTAT REGIÓ
Espanya Catalunya
Comunitat Valenciana
Illes Balears
Aragó (en La Franja)
Múrcia (en El Carche)
França Pirineos Orientals (a Rosselló)
Itàlia ciutat d'Alguer.
Andorra Andorra

Països Catalans (en català Països Catalans) és un terme utilitzat generalment per nacionalistes catalans i sectors catalanistas del nacionalisme valencià[1] per a designar territoris en els quals es parla la llengua catalana. Encunyat a la fi del segle XIX amb enfocament més cultural que polític, els seus defensors mantenen la seva rellevància descriptiva (neutra i no necessàriament ideològica) per analogía a uns altres com Francofonía o Hispanoamérica, utilitzats per a identificar territorialmente la presència d'una comunitat lingüística dividida en diferents països o regions. Existeixen, així mateix, altres denominacions sense connotaciones polítiques com «territoris de parla catalana» o comunitat catalánica.

L'expressió adopta un cariz politizado en la ideologia nacionalista que propugna l'existència de la nació política basada en dita comunitat lingüística. A això se li coneix com pancatalanismo.

Els territoris als quals fa referència el terme són:

[editar] Ús del terme i implicacions polítiques

Mural en Argentona(Cataluña), a favor de los Países Catalanes.  Por la unidad de la lengua y de los Países Catalanes
Mural en Argentona(Catalunya), a favor dels Països Catalans.
Per la unitat de la llengua i dels Països Catalans

El terme es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Història del Dret a Catalunya, Mallorca i València. Codi dels Costums de Tortosa, I (Madrid, [1876]) del valencià Benvingut Oliver i Esteller, natural de Catarroja i historiador del Dret, i de seguida fa fortuna durant la Renaixença catalana de finals del segle XIX com sinònim de «territoris de parla catalana», si bé va ser difosa sobretot com calco de l'expressió Països Occitanos (Països Occitans), des de l'Oficina de Relacions Meridionals (Barcelona), cap a 1933, pel valencià Joan Fuster en el seu assaig "Nosaltres els valencians" (Nosaltres els valencians) publicat en 1962, si bé amb un significat més polític que lingüístic, com concepte d'una nació amb la llengua i cultura catalanes com símbol d'identitat i que hauria d'aspirar a un llaç polític i a la independència d'Espanya i de França (d'aquesta unió política se sol exceptuar l'Alguer ; és freqüent l'expressió «de Salces a Guardamar i de Fraga a Maón»). Aquesta doctrina política que aspira a la unió política dels "Països Catalans" és cridada pancatalanismo.

Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte cultural, amb poca o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, es poden citar, entre uns altres els de comunitat lemosina (desapareguda a meitat del segle XX pel seu inexactitud històrica i filológica), comunitat catalánica, països o territoris catalanófonos (termes proposats des del valencianismo de meitat del segle XX), Bacavia[cita requerida] (sorgida de la contracció de sílabas dels tres territoris principals, per analogía amb el Benelux) o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotación política: «territoris de parla catalana».

[editar] Referències

  1. "Volem articular els Països Catalans" (en valencià)

[editar] Vegi's també