Regne de Galícia

De WikiLingua.net

Regne de Galícia
910 — 1833


Lema nacional: «Hoc hic misterium fidei firmiter profitemur»[cita requerida]

(Del llatí: «Aquí, amb fe ferma, confessem aquest misteri»)

Ubicación de Galicia
Capital Santiago de Compostel·la¹
Idioma oficial Gallec
Govern Monarquia
 • 11111126 Alfonso VII (rei de Galícia) (últim)
Història
 • Coronación d'Ordoño II 910
 • Vermudo II és coronat en Compostela. 982
 • Divisió del regne en el Condado Portucalense i el condado de Galícia. 1139
 • Coronación d'Alfonso VII com Rei de Galícia. 17 de setembre de 1111
 • Incorporació de Galícia a la Corona de Castella. 1230
 • Dissolució formal del Regne de Galícia 1833
¹ La cort va estar reunida a Santiago de Compostel·la, Lugo i diversos llocs.

El Regne de Galícia va ser una entitat política sorgida en l'Edat Mitja i el territori de la qual comprenia Galícia i el nord de Portugal. Durant diversos períodes dels segles X i XI, el regne de Galícia va ser governat com monarquia privativa per Ordoño, del 910 al 914, Sancho, del 926 al 929, Bermudo, del 982 al 984 i García en dos períodes, de 1065 a 1071 i de 1072 a 1073. Des de llavors, i amb l'antecedent de la proclamación d'Ordoño com rei de Lleó en 914, el regne gallec va ser unit a les possessions de la corona lleonesa, que des de 1230, va quedar al seu torn integrat en les de Castella. Des del 1096, el regne va quedar constituído en els condados de Galícia i de Portugal, que alguns anys més tard es convertiria un regne independent.

Durant l'Antic Règim, va ser conservada la consideració de regne per a denominar a Galícia fins a la reforma administrativa espanyola de 1833 quedant conformada en quatre províncies i rebent la denominació de regió històrica. Tots els monarques espanyols, així com també els de Portugal Fernando I i Alfonso V, han emprat el títol honorífic de rei de Galícia.

Una part de la historiografía moderna també denomina com regne de Galícia a l'antic regne suevo que es va estendre en els segles V i VI per la qual va haver estat província romana de Gallaecia. Les seves relacions amb el regne medieval formen part d'un dels mites del nacionalisme gallec.[1]

Taula de continguts

[editar] Història

En l'any 910 els dominis d'Alfonso III el Magno, rei d'Astúries, es divideixen entre els seus tres fills, corresponent-li a Ordoño el regne de Galícia, territori del que havia estat governador, qui apoyandose en les relacions amb la noblesa gallega de la seva esposa, Elvira Menéndez, va propiciar l'establiment de la cort a Lugo. La mort del seu germà Garcia sense descendents en 914, propicia que Ordoño imposi la seva autoritat sobre el regne de Lleó també, el que suposa que Galícia i Lleó comparteixin el mateix monarca.

En el marc de les lluites entre Alfonso IV de Lleó i el seu germà Sancho Ordóñez, el regne de Galícia i el de Lleó deixen de compartir rei, ja que Sancho es refugia a Galícia fugint del seu germà en 926, coronant-se com rei de Galícia i mantenint el regne independent fins a la seva mort en l'any 929. És a partir de llavors que novament el govern d'ambdós regnes recau en la persona d'Alfonso IV.

La noblesa gallega oscil·laria entre consolidar el domini sobre el regne o la rebelión (traditores) a la recerca d'afirmar la seva influència en l'esdevenir del regne. Arbitro en aquests conflictes va ser Rosendo, bisbe de Mondoñedo i abat de Celanova que va intervenir entre Ordoño IV i Sancho I, ambdós coronats a Santiago de Compostel·la. Un d'aquests aixecaments conduiria a la coronación a Galícia de Bermudo II (982). El nou rei derrotaria a Ramiro III de Lleó i acabaria unificant de nou ambdós territoris.

Posteriorment, després de la mort de Fernando I el Gran, rei de Lleó, Galícia i comte de Castella, i en aplicació del seu testament, els seus regnes es reparteixen entre els seus fills. El regne de Galícia li correspon a García I, però enfrontat als seus germans Sancho I de Castella i Alfonso VI de Lleó , les seves possessions són reunides en la persona d'Alfonso VI de Lleó i Castella.

El bisbe de Santiago, Diego Peláez i el comte Rodrigo Ovéquiz, van ser acusats de concertar amb Guillermo el Conquistador l'entrada de tropes anglonormandas en suport a Garcia[cita requerida], però derrotat, est és empresonat per Alfonso VI, durant el Concilio de Clavegueres de 1088, mentre que Diego Peláez va ser depuesto i bandejat. No obstant això el papa Urbà II desautorizó tal mesura, confirmant al bisbe en la seu Compostela el que la situació política li va impossibilitar.

Armas atribuidas al Rey de «Galyce» por el Segar's Roll, armorial inglés del siglo XII, con anterioridad al establecimiento de las armas propias de Galicia que se produjo en el siglo XIV. El autor habria representado, por la cercanía fonética entre «Galyce» y «calice»  las armas con las figuras de tres cálices, erróneamente por tanto, ya que las armas del reino de Galicia se componen básicamente, con diversas variantes según el periodo o los artistas, de la representación heráldica de las figuras de cruces entorno a un hostiario.
Armes atribuïdes al Rei de« Galyce» pel Segar's Roll, armorial anglès del segle XII, amb anterioritat a l'establiment de les armes pròpies de Galícia que es va produir en el segle XIV. L'autor habria representat, per la proximitat fonética entre «Galyce» i «calice»[2] les armes amb les figures de tres cálices, erróneamente per tant, ja que les armes del regne de Galícia es componen bàsicament, amb diverses variants segons el període o els artistes, de la representació heráldica de les figures de creus entorn a un hostiario.

A partir d'aquest moment, el regne de Galícia es conviertió progressivament en un dels territoris successivament de la corona de Lleó, de Castella i Lleó, i finalment, de Castella. En aquesta època el regne va aconseguir la seva màxima extensió, arribant fins a Coimbra. En 1096, Alfonso VI, per a evitar qualsevol possible restauració del regne de Galícia[cita requerida], va acordar la seva divisió en el Condado de Galícia, al nord del riu Miño, que passa a les mans de Raimundo de Borgoña, casat amb Donya Urraca, «totia Gallecie imperatrix», i el Condado Portucalense que passa a les mans de Teresa i Enrique de Borgoña, primer de l'anterior. El fill d'aquests, Alfonso Enríquez, es va proclamar primer rei de Portugal en 1139.

Abans, en 1111, el bisbe compostelano Diego Gelmírez havia coronat a Galícia a Alfonso Raimúndez. Est era fill del mort Raimundo de Borgoña i d'Urraca. La coronación procurava garantir els drets d'Alfonso Raimúndez sobre el regne de Galícia. El motiu era que es jutjava que Urraca havia lliurat de facto Castella i Lleó al domini del seu nou marit Alfonso el Batallador d'Aragó i Navarra. El rei nen, educat en la casa nobiliar gallega dels Trava, acabaria convertint-se en Alfonso VII l'Emperador.

El regne de Galícia coneixeria una època d'esplendor amb els reis Fernando II i Alfonso IX. Aquests monarques van ser els últims de la corona lleonesa separada de la castellana. Van impulsar a Galícia un important renacimiento urbà amb la concessió de multitud de fueros a les viles i ciutats. Es van fer enterrar en la catedral de Santiago, on segueixen les seves sepulcros.

En 1230 el regne de Galícia s'uneix definitivament a Castella en la persona de Fernando III el Sant, que no va respectar en aquest sentit el testament del seu pare Alfonso IX. El territori gallec, a partir de llavors, tindria al capdavant a l'Avançat Major del Regne de Galícia, designat entre el seu més alta noblesa pel monarca castellà-lleonès.

[editar] El regne suevo de Galícia

La denominació de Regne de Galícia deriva del llatí Galliciense Regnum o Regnum Gallaeciae, que al seu torn procedeix del topónimo Gallaecia. Amb aquest nom els romans van identificar primer una regió de la província Tarraconense i posteriorment, després de la divisió provincial de Diocleciano, una província de l'Imperi Romà ampliava els límits de la regió i que abastava el terç peninsular situat al nord del riu Duero i a l'oest del riu Pisuerga. Des del segle V, ja amb Gregorio de Tours, el nom de Galliciense Regnum va ser aplicat al regne suevo que va existir en el nord-oest de la península Ibèrica, amb fronteres cambiantes, però que abans de la seva conquesta i integració en el regne visigodo de Toledo comprenia la gairebé totalitat de l'antiga província romana de Gallaecia i el nord-oest de la de Lusitania.

[editar] Referències

  1. Papers presented at the Colóquio "Suevos--Schwaben", held Mar. 4-6, 1996, at the Universidade do Minho in Braga, Portugal.
  2. Vegi's MENÉNDEZ-PIDAL DE NAVASCUÉS, F.: L'origen anglès de les armes de Galícia. A Galícia en l'Edat Mitja. Madrid, 1990.


[editar] Literatura

  • Història de regibus Gothorum, Vandalorum et Suevorum, editeur Jacques-Paul Migne, Patrologia Llatina.
  • Liber Sancti Jacobi «Codex Calixtinus», Santiago de Compostel·la, Xunta de Galícia, 07/2004.
  • Arredor dóna conformación do Regno de Galícia (711–910), Xosé Antonio López Teixeira, Editorial Toxosoutos, S.L. 02/2003.
  • Galícia, tot un regne, Colin Smith. Universidade de Santiago de Compostel·la, 1996.
  • Martiño de Dumio: a creació dun regne, Anselmo López Carreira, Edicions do Cumio, S.A. 08/1996.
  • Documents medievals del regne de Galícia: Fernando II (1155–1188), ISBN 84-453-2818-2.
  • Alfonso III el Magno: últim rei d'Oviedo i primer de Galícia, Armant Cotarelo Valledor, Tres Cants, Edicions Istmo, S.A. 04/1992.
  • Gregory of Tours, History of the Franks, Tradución per L Thorpe (Penguin, 1974).
  • Història compostelana, Emma Falque Rei. Edicions Akal, S.A. 11/1994.
  • O regne de Galiza, Anselmo López Carreira, Edicións A Nosa Terra. Promocións Culturais Galegas S.A., 1998, ISBN 84-89976-43-0.
  • O cronicón d'Hidacio: Bispo de Chaves, César Candelas Colodrón, Editorial Toxosoutos S.L., 02/2004.
  • O regne medieval de Galícia, Anselmo López Carreira, Edicións A Nosa Terra, Promocións Culturais Galegas, S.A., 2005, ISBN 84-96403-54-8.

[editar] Vegi's també

[editar] Enllaços externs